Patrimoni

Església Parroquial de Santa Anna.

La seva construcció data del segle XVIII, encara que va ser restaurada en profunditat en l'any 1940. El seu campanar, de planta quadrada i de gran senzillesa deixa veure tres cossos i rematada. Al presbiteri, també de volta de mig canó, hi ha un retaule barroc de fusta amb imatge de Santa Anna amb la verge nena, talla de R. Llorca Pla, 1946.

La imatgeria és posterior a 1940. La torre-campanar es troba encastada als peus de la nau amb tres cossos i rematada. Està construïda amb murs de càrrega de sillarejo i maçoneria, amb contraforts, amb volta de mig canó amb arcs faixons carpanells, i coberta de teula sobre bigam de fusta.

 

 

Ermita de el Santíssim Crist de la Bona Mort

L'ermita de el Crist de la Bona Mort, copatró de Bellús amb Santa Anna, data de el segle XVII i apareix documentada en un paper de 1791. L'edifici primitiu va ser reemplaçat al segle XIX per una segona ermita neogòtica, pensada per presidir el calvari o viacrucis. Amb una donació d'una senyora (Concha Escobedo) que solia freqüentar els banys de el balneari va deixar en el testament una suma de diners destinada a eixamplar aquesta segona ermita.

L'obra es va acabar en 1935, aprofitant alguns murs i ajustant-se a l'estil neogòtic de l'edifici original. A el cap d'un any d'inaugurar-la va ser seriosament danyada durant la Guerra Civil i la van incendiar en 1936. Finalment va ser reconstruïda durant la postguerra fins deixar-la en l'estat actual (Abel Soler, 2008)

Palau de Bellvís

Considerat d'interès comarcal, està inclòs en l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic d'interès històric-artístic de el Ministeri de Cultura. El conjunt de torre i casa-palau annexa és d'origen feudal, sent la torre de segle XIV, i el palau posterior. L'esvelta torre és un element defensiu originalment exempt. La seva base és rectangular, i es distribueix en alçada en quatre plantes, l'última d'elles va haver d'estar emmerletada. La casa palau ha estat molt modificada i reformada al llarg dels segles, i destaca en ella la seva entrada principal, un arc de mig punt amb elegants dovelles.

 

Cova de la Petxina

Aquesta cova va ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1998 al costat de la resta de mostres d'Art rupestre de l'arc mediterrani. En aquesta cova s'han trobat restes de l'Paleolític, en concret de fa 125.000 anys durant el Mosterià. Aquestes restes es componen de 1.300 peces de material lític, majoritàriament raspadors per tallar la fusta o la carn i que es poden trobar actualment al Museu de Prehistòria de València.

Les pintures rupestres que es troben a l'abric es divideixen en dos estils pictòrics. Un primer estil més antic anomenat art esquemàtic, format per figures humanes simples i altres representacions com barres i un estil posterior que és l'estil llevantí. Aquestes figures es van realitzar durant el Neolític aproximadament al 4.000 AC.

Estret de les aigües

Es troba a Nord-est de el terme de Bellús, limitant amb Benigànim i Xàtiva. Format per la zona de ribera de tota la marge esquerra del riu Albaida al seu pas pels tallats oberts a la Serra Grossa. S'accedeix des de la carretera N-340, aproximadament a l'altura de l'quilòmetre 172'500, surt un camí que condueix el riu Albaida, i acaba en una explanació on comença una senda paral·lela a el riu a pocs metres de l'actual llera, en direcció a Xàtiva, que travessa tot el paratge.

Aquest és un paratge natural de gran valor paisatgístic, geomorfològic i ecològic, amb vegetació de ribera, matoll i de penyals calcaris. Es tracta del desguàs natural de les aigües de la Vall d'Albaida en direcció a Xàtiva, en forma de tallat obert a la Serra Grossa, per on passen les aigües dels rius Misena, Clariano i Albaida, reunides ja en la llera d'aquest últim. Resulta d'importància històrica com a pas natural, estant actualment travessat pel ferrocarril Xàtiva-Alcoi al vessant dret del riu, en terme de Benigànim. Les seves aigües han donat lloc a assentaments humans des d'èpoques prehistòriques, com la Cova de la Petxina i la Cova Negra (a Xàtiva), i es van aprofitar fins per produir energia elèctrica mitjançant una central que va funcionar fins als anys 50 (situada en terme de Xàtiva , pròxima a el límit amb Bellús).